Houria Rahmane era professora de geografia i història en un institut d'Alger. Era a principi dels anys vuitanta. “Jo adorava l'ensenyament, era molt feliç fent classes. Hi vaig treballar durant deu anys”, explica. “Però amb el tema de l'integrisme, van començar a venir noies tapades amb el mocador a classe. Els meus alumnes sortien de l'institut i anaven a la mesquita, on els donaven lliçons de religió”, afirma aquesta sociòloga de formació.
Houria explica que la por es va anar apoderant d'ella, una por que després de més de vint anys ha disminuït però no ha desaparegut. Li va començar a passar que es llevava al matí i tenia por d'anar a treballar. “Vaig rebre moltes amenaces, notes escrites per alumnes que deien «Déu et castigarà», i coses per l'estil”, recorda. També van amenaçar el seu pare: “Si la teva filla no deixa la feina, si la teva filla no es tapa, si la teva dona no es cobreix el cap...”. Houria matisa que en aquell temps a Algèria les dones que duien el vel blanc eren dones tradicionals però que la majoria no es cobrien.
“L'entrada de l'integrisme a Algèria va ser inesperada, perquè va començar a la universitat. Un dels líders del Front Islàmic de Salvació n'era professor”, detalla. “Volien el poder perquè Algèria és ric en gas i petroli”, estima Houria, que hi afegeix: “Però molts integristes no eren de nacionalitat algeriana, les cèl·lules es preparaven en altres països àrabs”.
Violència
“Aleshores van començar les matances. He vist morir veïns meus. És molt dur. Et lleves un matí i veus dos caps tirats al jardí. He vist coses terribles”, lamenta. Houria vivia en un barri residencial que es va transformar en un de militar. “Allà es van produir moltes matances. El meu oncle tenia un local amb maquinària per moldre cafè, als afores de la capital, i els integristes venien de nit a moldre-hi la pólvora per a les bales. Un dia, el gos que era de la família va començar a bordar, i li van disparar un tret i el van matar”, explica Houria.
El seu pare va ser molt clar i li va dir que se n'havia d'anar, que no es podia quedar a Algèria perquè la matarien. “Vaig marxar l'any 1989 per salvar la vida. Pensava que l'integrisme seria passatger, que podria tornar aviat a Algèria”.
Aquí, a Catalunya, va començar de zero, lluny de la família, sense la seva feina. “Enyorava donar classes. Em sentia com una persona sorda, cega, que camina pel desert. Vaig passar el dol migratori. El cap encara el tenia allà”, detalla. Va fer un doctorat en història a la universitat i va començar a fer traduccions de l'àrab. Ara treballa amb refugiats que han tingut vivències semblants a la seva i mira d'ajudar-los fent la traducció del que els ha passat, a través d'ONG com ara ACSAR i la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat. També ha fet classes en un curs de postgrau, i ensenya orgullosa un treball fet per una alumna seva. “Són històries de vida. La vaig acompanyar al centre islàmic, a la mesquita, al consolat. Després hi vam afegir les lleis que hi ha a Algèria, per mostrar que la llei és una cosa i la realitat una altra”, rebla.
Els seus pares es van quedar a Algèria. “El pare va morir”, lamenta. “La mare va mirar de sortir del país, però no ho va poder fer”, hi afegeix. L'interès per l'ensenyament, li ve de família. “La mare era professora universitària. Va acabar havent de deixar la feina. Ho va passar molt malament. La van amenaçar perquè no volia cobrir-se el cap. Va acabar marxant a viure fora de la capital, al camp, on se sentia més segura”, precisa la sociòloga.
Des de la ciutat de Barcelona, Houria seguia amb detall el que succeïa a Algèria. Recorda el desembre de l'any 1991, quan el Front Islàmic de Salvació va guanyar la primera volta de les eleccions parlamentàries, un resultat que va quedar invalidat per la dissolució de l'Assemblea, amb el suport de l'exèrcit. “Van ser anys molt violents. Hi havia una divisió dins d'Algèria molt gran, molta diversitat de partits. Hi va haver una guerra civil entre ells i hi va morir molta gent. A partir de les nou del vespre hi havia l'estat d'emergència”, explica, encara amb esgarrifances, la professora.
Reconciliació
L'any 1999 va guanyar les eleccions presidencials Abdelaziz Bouteflika, tot i que amb el boicot opositor. “Va aconseguir controlar força l'integrisme islàmic a Algèria. Va fer un pacte de reconciliació nacional. Això va permetre el desenvolupament d'Algèria”, considera Houria.
Fa uns vint anys que Houria Rahmane viu a Catalunya, on té la residència permanent. “Jo he estat una refugiada, però mai vaig sol·licitar l'asil. Volia continuar sent algeriana”, manté Houria, tot i que reconeix que se sent molt bé a
Catalunya.
