nouscatalans.cat - espai d'integració

'A Catalunya és més fàcil ascendir socialment que en molts altres països europeus'. Per què? Al nostre país, la cultura de l'esforç, l'educació, el valor del mèrit pesen més que no l'herència familiar i l'origen. Aquesta és la conclusió de l'informe 'Educació i mobilitat social a Catalunya' (pdf) elaborat per la Fundació Bofill. En concret, un 46% dels catalans han aconseguit ascendir socialment respecte els seus pares, mentre que el descens se situa en el 22%. 'Són xifres espectaculars, molt bones, del nivell de països de referència com Suècia i Holanda', diu el director fundació, Ismael Palacín. Les causes? Un sistema d'educació de qualitat i equitatiu i una cultura identitària i de superació pròpia. Això sí, a partir del 2009 l'anomenada mobilitat social pateix un cert estancament, per causa de la crisi. Per Palacín, cal estar molt alerta.

Què vol dir que a Catalunya es pot ascendir socialment?

Podríem dir que Catalunya és una Califòrnia mediterrània en el sentit que com demostra l'estudi més de la meitat de catalans han pujat de classe social respecte la seva generació anterior. I això és espectacular. Catalunya és la terra d'oportunitats del mediterrani. El descens de classe social és només del 22%. No només això, sinó que la societat catalana és una societat molt fluïda. Una cosa és mirar quants han pujat i quants han baixat, cosa que pot dependre de les conjuntures econòmiques, però una cosa encara més important és mirar si som rígids o fluids com a societat. És a dir, si els pugen i els que baixen són sempre els mateixos o si en canvi hi ha una certa variabilitat i, per tant, tothom o pràcticament tothom té oportunitats. I en aquest aspecte podem dir que Catalunya està molt ben situada.

Ben situada respecte altres països europeus?

Sí, exacte. Si agafem els països europeus de referència com Holanda i Suècia, societats més justes i equitatives, les nostres taxes d'ascensió social i de fluïdesa social són similars i lluny de les de les altres societats mediterrànies. Podem arribar afirmar que la identitat de la societat catalana es basa en aquesta meritocràcia, aquesta cultura de l'esforç. I això respon la pregunta de si val la pena esforçar-se. Aquí, sí. Aquí, l'esforç obté recompensa social. I això és molt important. Catalunya no s'entendria sense aquesta mobilitat social.

Quina és la causa d'aquesta propietat, que ens diferencia d'altres països mediterranis?

Com que no ho podem atribuir a haver tingut unes polítiques socials extraordinàries, ni de beques ni educatives, que no són ni de lluny comparables a altres països com els exemples d'Holanda i Suècia que hem anomenat, realment la posició de Catalunya és reveladora i té molt més mèrit. Les causes? Són difícils de determinar i n'hi hauria moltes. Però el que sí que permet afirmar l'estudi amb rotunditat és que aquesta mobilitat és gràcies a l'educació. Això vol dir que l'educació, el nostre sistema educatiu, amb totes les mancances que pugui tenir, ha servit a Catalunya. És un sistema, malgrat tot, més equitatiu que el d'altres països. No només l'educació és accessible, sinó que, a més a més, serveix per promocionar-se socialment. I això no passa a tot arreu.

I a banda de l'educació...

Efectivament, amb l'educació no n'hi ha prou. N'hi hauria dues més, de causes, tot i que ara ja entrem en el terreny de l'especulació. Però a parer meu són aquestes: l'una, el fet diferencial de Catalunya, cosa que fa que Catalunya destaqui molt en mobilitat social respecte d'Espanya i que hagi incorporat històricament uns certs valors que ja són nostres com l'esforç, la lluita personal, la meritocràcia, etc. El fet de ser nació sense estat segur que ens ha unit i ens ha allunyat una mica més de les castes i de les burocràcies estatals. I l'altra, no ens enganyem: la família. També històricament hi ha hagut un esforç familiar impressionant. Qui ha sostingut la mobilitat social dels fills han estat les famílies. I això demostraria també que no ens podem relaxar, perquè amb la crisi no està gens clar que les famílies puguin continuar fent aquest esforç.

L'estudi analitza els darrers cinquanta anys... La crisi actual pot estroncar aquesta tendència?

No tenim la mateixa capacitat d'estalvi ni, com deia, les mateixes polítiques redistributives que tenen altres estats europeus. Per tant, sí, la crisi ens ho posa més difícil. Però l'estudi també demostra que malgrat la crisi no anem enrere. Frenem el creixement de la fluïdesa al 2009, però continua creixent, encara que més lentament. La pregunta és: la crisi ens farà més injustos o serem capaços de mantenir la justícia en la igualtat d'oportunitats. I la resposta és que les oportunitats són menors i els trajectes més curts, sí, però ens mantenim, en positiu. Continuem essent molt fluids. I la fluïdesa social, la capacitat de mobilitat social s'una societat va directament lligada a la cohesió. Una societat mòbil i fluïda és una societat cohesionada. I per això és molt important no perdre pistonada.

Però l'estudi també diu que les classes més baixes tenen molt poques oportunitats...

Sí, els dos extrems són els menys fluids. Els més pobres i els més rics. Hi ha un col·lectiu reduït de famílies molt pobres que no han ascendit socialment. Per sort, és petit, però evidentment cal treballar per reduir-lo encara més. Es calcula que un jove de la classe social més baixa catalana té encara catorze vegades menys d'oportunitats que un de classe alta per ascendir socialment. I lògicament és preocupant i és massa. Cal continuar treballant per maximitzar la igualtat d'oportunitats.

Tornant a la crisi, Catalunya té capacitat per millorar i maximitzar aquesta igualtat d'oportunitats?

La crisi pot projectar els individus cap als extrems, reduint la fluïdesa de la societat. És a dir, projectant els rics cap a les classes més riques i els pobres cap a les classes més pobres. Aquest és el risc. Com evitar-ho? Invertint en educació. Segurament calen retallades, però en educació cal estudiar molt bé què i com es retalla. Segur que hi ha inversions poc útils i inversions imprescindibles. Per tant, hi ha retallades que fan poc mal i retallades que en fan molt. Cal que els responsables del sistema educatiu estudiïn amb molt deteniment quines partides es redueixen per evitar malmetre el nucli del sistema.

Tenint en compte, com diu, que l'educació és tant decisiva, l'escola catalana actual és bona?

Cal tenir en compte que en termes de mobilitat social ara notem els beneficis o perjudicis del sistema educatiu de fa uns anys. I fins d'aquí a uns quants anys no notarem els efectes del sistema actual. De moment podem dir que el que cal garantir, amb un sistema de beques, que tota família amb poques oportunitats pugui educar degudament els seus fills. I cal garantir que hi hagi una xarxa d'escoles en què totes puguin oferir equitat i qualitat. No hi poden haver dues velocitats, ni una doble xarxa. I no parlo de pública o privada, sinó d'evitar que hi hagi escoles segregades. A altres països això ha passat i la marxa enrere és molt difícil. Aquí som a temps d'evitar-ho. Si no ho evitem, això ens portarà cap a una altra Catalunya, que podria perdre aquests valors que hem guanyat i que ens identifiquen tant.

És el primer estudi d'aquestes característiques?

No. Però l'últim estudi sobre la mobilitat social a Catalunya és del 1978, amb dades del 1974. I aleshores no hi havia els sistemes de recollida de dades que tenim ara. I aleshores no es va poder comparar amb altres països, que és fonamental. Els resultats que hem obtingut són molt destacables i trenquen molts tòpics. Són bones notícies. Però han de servir per esperonar-nos i conscienciar-nos de què cal continuar treballant en la bona direcció per assegurar-nos el futur. Som un país d'oportunitats i hem de ser optimistes. Ara es tracta d'estar alerta i no desfer allò que ens fa créixer.