nouscatalans.cat - espai d'integració

–¿En què consisteix aquesta síndrome?
–És un quadro d’estrès crònic i múltiple que viuen els que estan en situacions extremes. Recorro al mite d’Ulisses, a L’Odissea, que triga 20 anys a tornar a Ítaca.

–¿Són els nous Ulisses?
–Sí. Lluny dels seus éssers estimats, perseguits per no tenir papers. Són els Ningú davant de Polifem.

–¿Ha sigut sempre així?
–No. Treballo amb immigrants des dels anys 80 i no estaven tan assetjats ni tan exclosos socialment. Els grans problemes que minen la salut mental de l’immigrant es comencen a detectar cap al 2002.

–¿Són molts els afectats?
–Sí, és un nombre molt gran. No només a Espanya o Europa, sinó també al Japó i als EUA. Amb la globalització les coses s’assemblen.

–¿Quins són els símptomes?
–Cefalea, nerviosisme, tristesa. Viuen un estrès tan intens que supera la capacitat humana. No es pot viure sense xarxa, espantat, perseguit. Estar en la indefensió social perjudica l’estructura de la personalitat. 

–¿És una malaltia mental?
–Molts són diagnosticats com a malalts mentals. I s’estan cometent errors. No necessiten tractaments mèdics o psiquiàtrics, sinó programes psicoeducatius i psicoterapèutics. Perquè són gent que manté la seva autonomia personal i té projectes.

¿A què es deu aquesta síndrome?
–Que les migracions no són les mateixes que fa 10 anys. Ara les famílies estan trencades, les que més emigren són dones i nens i ho fan sols. No són aquelles caravanes de l’oest. O les famílies que viatjaven a El raïm de la ira. Això ja no existeix, és història. 

–¿Què li interessa d’aquest tema?
–Admiro molt els immigrants, són autèntics Ulisses, superen perills, adversitats, soledats.

–¿La societat ha sigut nòmada?
–Sí, som bons immigrants, però ara ho estan passant malament. Se’ls tracta com si fossin contenidors d’escombraries o mercaderies caducades, hi ha falta de respecte.

–La immigració és tot un repte...
–Sí, afecta a tothom, com en un tauler d’escacs: totes les fitxes queden canviades.